El febrer de 2008 fa un any que va faltar el metge Joan Pellicer i Bataller, sense dubte el més popular comunicador sobre el coneixement de les nostres plantes i les seues virtuts, amplament conegut per les seues aparicions regulars a diversos programes televisius valencians. L’enciclopèdia moderna més consultada al món, la coneguda Wikipedia, li dedica un ample full d’internet que comença per ‘Joan Pellicer (1947-2007) fou un erudit valencià, pioner en el camp de l’etnobotànica a València’. Davant tot, el treball de Joan Pellicer ha estat una de les contribucions científiques més senyeres al coneixement de l’etnobotànica -la ciència que estudia l’ús tradicional de les plantes- a tota la Mediterrània Occidental, arran de la seua investigació de camp durant més de 30 anys a les comarques del sud de València i el nord d’Alacant, matèria de la seua tesi doctoral llegida el 2005. Al llarg d’eixes tres dècades va recórrer a peu i bicicleta milers de quilometres enregistran els records dels més vells i velles de cada poble, de les persones arrelades al camp i a la muntanya, d’eixes últimes generacions que encara i havien viscut depenent de la natura i mantenint un culte respectuós cap a l’herència dels seus avantpassats més antics. Milers i milers d’hores de pacient treball de recerca etnobotànica, reflectits en centenars de cintes gravades i llibretes de camp, van permetre el rescat d’una llista interminable de noms populars de les nostres plantes i de receptes i escenes del seu ús tradicional, transferits generació a generació potser en alguns casos des de l’època pre-romana fins a fa pocs anys. La nostra flora ha estat el principal rebost medicinal i alimentari el poble valencià, i quasi tot allò pel que som coneguts per tot arreu té relació directa amb les plantes, des del contingut de la paella fins la fusta o el paper que formen les falles que cremem cada any. La memòria dels més ancians, des de la costa de La Safor fins els pobles més inaccessibles de les altes muntanyes alacantines, va permetre a Joan Pellicer recuperar una riuada de noms i expressions que només romanen idèntiques o molt similars als paratges rurals més recòndits de les antigues terres de parles llemosines -com agradava de dir Cavanilles-, com ara la Provença, el Rosselló, les Balears, i fins i tot els territoris italians que fa segles van pertànyer a al Corona d’Aragó. El reconeixement d’eixa convergència del coneixement botànic, unit a una profunda cultura literària, van donar a la parla i escriptura de Pellicer un caràcter propi i inigualable, demostrat en més d’una dotzena de llibres que es van convertir en els més important ‘best-sellers’ sobre el coneixement de les plantes valencianes, incloent-ne el seu conegut ‘Costumari Botànic’.
Joan va renunciar a la majoria d’avanços tecnològics i mai va tindre interés en acostar-se massa als poders polítics o econòmics. Va ser simplement un savi humil -`rara avis’-, tot i que orgullòs de pertànyer a la seua terra i de rescatar les arrels més genuïnes de la seua cultura popular. Com sembla ser habitual a casa nostra amb molts erudits, la seua pérdua va ser plorada i homenatjada pel poble valencià, però no pels seus representants electes. Pellicer ha passejat el nom de la cultura i el medi natural de les nostres terres molt més enllà dels límits de les tres províncies valencianes, estant amplament reconegut com a etnobotànic i comunicador científic. Al seu soterrar, a banda de les autoritats locals, va assistir-ne un allau de persones del món cultural i científic valencià, però cap càrrec en representació de la Generalitat ni de les Corts Valencianes. Des d’aleshores s’han anat repetint homenatges des del món universitari -per exemple la Universitat d’Alacant li va dedicar els II Encontres Etnobiològics, i la de València acull la taula redona que ara ofereixen a la seua memòria el Centre Excursionista de València i la Real Sociedad Económica de Amigos del País-; el treball de Pellicer a la secció ‘Les Nostres Plantes’ de ‘Medi Ambient’ de Punt Dos, un dels més populars de la graella televisiva valenciana, ha estat rememorat pels professionals del programa, dedicant-li sentits reportatges, tant a la seua mort com ara, un any després. Però RTVV és una empresa pública, i no la representació electa que els valencians votem cada 4 anys. Llevat de l’agraïment col.lectiu de Bellerguard, amb el seu Ajuntament al capdavant -dedicant-li fins i tot un parc públic-, el silenci del nostre Parlament autinòmic i de la resta de les administracions públiques -inclosa la nacional- cap a la figura de Pellicer resulta incomprensible per a la comunitat tècnica i científica. Però Pellicer no era només un savi local, el seu quefer científic ens ha beneficiat i molt a tots els valencians i allò just seria que es reconeguera en proporció a la seua aportació, i per suposat que es fera per aquells que ens representen a tots. Ara per ara la tesi de Joan Pellicer roman encara inèdita, tot i que els seu contingut inclou avanços innegables en matèries de les Conselleries amb competències en cultura, sanitat, agricultura i medi ambient. També es tira de menys la creació d’un premi valencià de recerca botànica o etnobotànica amb el seu nom, per tal d’animar als jovens investigadors a recollir les últimes gotes del saber popular sobre les nostres plantes, abans que s’asseque definitivament el got del coneixement de la gent del camp. A molts no ens estranyaria –i s’ens cauria la cara de vergonya- que a la fi hi haja un Premi Joan Pellicer, però creat i pagat per aportació popular!
Joan va renunciar a la majoria d’avanços tecnològics i mai va tindre interés en acostar-se massa als poders polítics o econòmics. Va ser simplement un savi humil -`rara avis’-, tot i que orgullòs de pertànyer a la seua terra i de rescatar les arrels més genuïnes de la seua cultura popular. Com sembla ser habitual a casa nostra amb molts erudits, la seua pérdua va ser plorada i homenatjada pel poble valencià, però no pels seus representants electes. Pellicer ha passejat el nom de la cultura i el medi natural de les nostres terres molt més enllà dels límits de les tres províncies valencianes, estant amplament reconegut com a etnobotànic i comunicador científic. Al seu soterrar, a banda de les autoritats locals, va assistir-ne un allau de persones del món cultural i científic valencià, però cap càrrec en representació de la Generalitat ni de les Corts Valencianes. Des d’aleshores s’han anat repetint homenatges des del món universitari -per exemple la Universitat d’Alacant li va dedicar els II Encontres Etnobiològics, i la de València acull la taula redona que ara ofereixen a la seua memòria el Centre Excursionista de València i la Real Sociedad Económica de Amigos del País-; el treball de Pellicer a la secció ‘Les Nostres Plantes’ de ‘Medi Ambient’ de Punt Dos, un dels més populars de la graella televisiva valenciana, ha estat rememorat pels professionals del programa, dedicant-li sentits reportatges, tant a la seua mort com ara, un any després. Però RTVV és una empresa pública, i no la representació electa que els valencians votem cada 4 anys. Llevat de l’agraïment col.lectiu de Bellerguard, amb el seu Ajuntament al capdavant -dedicant-li fins i tot un parc públic-, el silenci del nostre Parlament autinòmic i de la resta de les administracions públiques -inclosa la nacional- cap a la figura de Pellicer resulta incomprensible per a la comunitat tècnica i científica. Però Pellicer no era només un savi local, el seu quefer científic ens ha beneficiat i molt a tots els valencians i allò just seria que es reconeguera en proporció a la seua aportació, i per suposat que es fera per aquells que ens representen a tots. Ara per ara la tesi de Joan Pellicer roman encara inèdita, tot i que els seu contingut inclou avanços innegables en matèries de les Conselleries amb competències en cultura, sanitat, agricultura i medi ambient. També es tira de menys la creació d’un premi valencià de recerca botànica o etnobotànica amb el seu nom, per tal d’animar als jovens investigadors a recollir les últimes gotes del saber popular sobre les nostres plantes, abans que s’asseque definitivament el got del coneixement de la gent del camp. A molts no ens estranyaria –i s’ens cauria la cara de vergonya- que a la fi hi haja un Premi Joan Pellicer, però creat i pagat per aportació popular!
Veure notícies anteriors a: http://sedumnews.blogspot.com/2007/02/ens-ha-deixat-joan-pellicer.html i http://sedumnews.blogspot.com/2007/02/una-mica-ms-sobre-joan.html
Excel.lent article de Josep Manuel Alcañiz sobre Loan a Levante-EMV, de hui mateix: http://www.levante-emv.com/secciones/noticia.jsp?pRef=3817_1_408402
